Les possibilitats de les TIC per a la comunicació família - escola

“Los centros educativos, fueron creados para favorecer el desarrollo de los niños/as y servir de apoyo y ayuda a las familias en su gran cometido, educar a sus hijos/as (Sosa, 2009). Por ende, ambos agentes educativos, tienen en común y en sus manos un mismo objetivo, educar y formar a ciudadanos.” (Beatriz de León, 2011).

Si llegim aquesta cita, molts estarem d’acord amb la validesa de la mateixa, i en la necessitat que ambdós institucions educatives actuïn de forma conjunta i coordinada per a la construcció dels infants com a ciutadans.  No obstant, i tal com vaig exposar al primer paràgraf de la primera entrada d’aquesta assignatura, hi ha evidències que no es reflecteixen a la pràctica del nostre sistema educatiu.

Tal com el seu propi nom indica, les TIC, al·ludeixen a les tecnologies de la informació i la comunicació, i és aquest darrer terme en el qual incidiré en aquesta entrada. Per tant, si partim de què, tal com expressava a la meva primera aportació d’aquesta matèria, les escoles no estan aprofitant al màxim les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies, de manera transversal les possibilitats de comunicació d’aquestes tampoc ho estan sent.

No obstant, i per donar constància d’aquesta discrepància entre teoria i pràctica, ens trobem que, de la mateixa forma que vaig explicar a l’entrada anterior, dins el marc normatiu, i tal com ens expliquen Aguilar i Leiva (2012, 9-10) si ha hagut una evolució; un recorregut que ens porta a la LOE (2006), la qual, al punt4 de l’article 118 ens diu: “A fin de hacer efectiva la corresponsabilidad entre el profesorado y las familias en la educación de sus hijos, las Administraciones educativas adoptarán medidas que promuevan e incentiven la colaboración efectiva entre la familia y la escuela.”

Per tal que això sigui possible i tal com indiquen Aguilar i Leiva (2012, 10) és necessari “una escuela donde se visibilice de manera permanente la necesidad de estimular la participación de las familias, facilitándoles información y también formación para ello.”

Per aconseguir la col·laboració de les famílies pot ajudar-nos la proposta que fa Fernando Trujillo a l’article Educa con las familias  mitjançant una sèrie de cercles concèntrics que simbolitzen una escala de desenvolupament del pla d’actuació a seguir i que jo he volgut representar: 

Imatge pròpia creada a partir de Microsoft Word i Paint 

Aquestes passes m’han fet pensar en la meva situació en relació a aquest tema i, basant-me en la meva experiència del pràcticum puc dir que al centre on jo estava no vaig realitzar cap dels ítems que proposa, ni tan sols el fet de conèixer quines eren les bases de la família per tal d’incidir sobre això. Per això, aquest aspecte, les possibilitats que les TIC ens ofereixen per a la comunicació entre l’escola i la família, és un repte que em proposo per a la meva experiència al Pràcticum 3-6.

Dins d’aquest aprenentatge crec que  el que més em costarà serà poder passar de la participació a la col·laboració de les famílies ja que tal com ens diu Trujillo “Hablamos de participación cuando las familias son invitadas a desarrollar alguna actividad diseñada por el centro educativo pero en cuyo diseño la familia no se ha visto implicada.” Tot i que aquest és un ítem important, crec que el veritable objectiu tant per mi com per al nostre sistema educatiu en general és aconseguir la col·laboració de la família, ja que és una forma de respectar el que deia al principi sobre l’objectiu compartit d’ambdós sectors.

Per això he volgut centrar-me en una de les propostes que fan Aguilar i Leiva (2012, 13-15) : les comunitats d’aprenentatge.

Vídeo de l'EquipoGNOSS extret de Youtube 

Tal com explica en Ramón Flecha en aquest vídeo, aquests projectes donen visibilitat a la potencialitat que aquestes noves eines permeten. Tal com vaig comentar a la primera entrada el fet de potenciar un model de producció col·laborativa de coneixement, de treballar en una cultura de la col·laboració, on l’intercanvi de la informació i la construcció conjunta del coneixement es converteixen en la peça clau del desenvolupament del procés educatiu és un dels aspectes més rellevants de l’Educació 2.0.

Aquesta alternativa va més enllà d’altres de les que proposen Aguilar i Leiva (2012) com informar a través de SMS o el correu electrònic ja que suposa passar de les TIC com a recurs per a l’organització escolar, una de les cinc formes d’integrar les noves tecnologies en les institucions educatives que ens proposaven Romero, Román i Llorente (2009), per aconseguir una veritable de la transformació de l’educació, aconseguint que aquestes siguin un suport en les tasques d’ensenyament-aprenentatge.

Mapa conceptual propi creat a través de l'eina Cmap Tools; 

el fet de relacionar cada eina amb una funció no pretén donar a entendre que acompleixen una única funció, sinó indicar la més representativa, cap a on hem d'anar

A diferència dels exemples  esmentats (SMS o mail) els quals es centren en el traspàs d’informació, les comunitats d’aprenentatge engloben tots els ítems que abans exposaven relatius al pla d’actuació per a les famílies TIC; per una banda les seves aportacions ens fan conèixer la seva realitat, quins són els coneixements previs de les famílies per tal de saber per on portar la nostra intervenció proporcionant-los informació per a la seva formació en conseqüència. Al mateix temps, i gràcies a les aportacions d’altres membres de la comunitat no només serem nosaltres qui ajudin a les famílies sinó que es crea una xarxa de relacions on les  famílies aprenen d’altres infants, famílies o centres educatius que  comparteixen aquest projecte en comú. Una forma d’autoaprenentatge que permet a les famílies integrar-se a l’escola no només com a participants de les nostres propostes  sinó com a executors d’un projecte creat entre tots (col·laboració).

Disposar d’un projecte on tota la comunitat té alguna cosa que aportar ens porta a l’adopció d’un rol com a prosumidors d’informació (Suvires, 2011) i a la idea de transformació del concepte d’autoritat que ens proposa Cabero (2009, 17) ja que tal com ens diu Boschma (2007, 59) ”(...) La generación actual no cree nada porque sí, necesita que le sea demostrado”; és el que en Ramon Flecha ens transmet quan parla de les evidències.

Com ens deia Castells (2010, 10):

 “ens trobem a les portes d’una transformació essencial del sistema de comunicació, caracteritzada pel desenvolupament del que anomeno autocomunicació de massa: de massa perquè té la capacitat d’arribar a tota la societat; auto perquè els missatges els produeixen, reben, seleccionen i combinen individus o col·lectius que s’interrelacionen entre ells i amb bases de dades al conjunta de la xarxa”.

Aquesta nova forma d’aprendre m’ha portat a l’entrada d’una companya la qual va posar un vídeo, que exemplifica de forma molt clara la necessitat i els beneficis d’una educació oberta; és el següent:

Vídeo d'elearningmediatec extret de Youtube 

Tal com s’explicita en aquest vídeo només uns pocs tenen accés a anar a l’escola i si això ho traspassem a les famílies, com a persones que estan implicades però no acudeixen físicament a les classes que aquesta institució imparteix, podem veure com les comunitats d’aprenentatge són una solució a aquest “problema”, fent que les famílies estiguin en tot moment integrades en les pràctiques educatives.  Seria com una mena d’adaptació de les xarxes socials a nivell educatiu. 

Imatge de nscap extreta de Creative Commons

Poder aconseguir arribar un model d’escola basat en comunitats d’aprenentatge implica un canvi d’actitud. Aguilar i Leiva (2012, 11) ens diuen: “(...)esta percepción de las familias se deba a una concepción desfasada de la escuela, como transmisora de conocimiento en la que no pueden particpar porque consideran que los expertos y los que saben son los docentes (Durning, 1995)”. Aquesta forma de veure on rau el problema enfoca a la família com a sector que té una percepció equivocada de l’escola.

Crec que a nivell general hem de mirar cap a nosaltres mateixos i tal com diu Trujillo (2011) ha de ser el professional qui doni el primer pas, ja que tal vegada si les famílies no senten com a seva aquesta responsabilitat és perquè la forma d’actuar dels centres fa que ells tinguin aquesta percepció. Possiblement, molts de nosaltres, estudiants d’Educació Infantil, hem vist a les pràctiques com la nostra estància als centres no ha estat marcada precisament per actuacions destinades a utilitzar les TIC com  a eines que potencien la col·laboració de les famílies.

Ara és la nostra oportunitat, aprofitem els nous recursos i la voluntat de les famílies per aconseguir que tal com diuen Aguilar i Leiva (2012, 17) “todos los miembros de la comunidad educativa se conviertan en productores y no en meros consumidores de e-learning (...) incorporando experiencias y promoviendo la innovación, la cooperación y el aprendizaje como servicio y plataforma de intercambio formativo entre familias”.

REFERÈNCIES

AGUILAR RAMOS, M.C i LEIVA OLIVENCIA, J.J. (2012). La participación de las familias en las escuelas TIC: anàlisis y reflexiones educativas. Revista de Medios y Educación, 40, 7-19.

CABERO ALMENARA, J. (2009). EDUCACIÓN 2.0. ¿MARCA, MODA O NUEVA VISIÓN DE LA EDUCACIÓN? 

DE LEÓN SÀNCHEZ, B. (2011). La relación familia-escuela y su repercusión en la autonomía y responsabilidad de los niños/as. URL: http://extension.uned.es/archivos_publicos/webex_actividades/4440/larelacionfamiliaescuelaysurepercusionenlaautonomiay.pdf

«Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, de l’Educació». Butlletí Oficial de l’Estat: 106 (4 de maig de 2006).

SUVIRES GARCÍA, M.A. (2011). Derechos de autor y propiedad intelectual en internet para educación. URL: http://suvi.es/derechos-de-autor-y-propiedad-intelectual-en-internet-para-educacion.pdf