Mapa conceptual propi creat a través de l'eina CmapTools
“... es el conjunto de herramientas,
fuentes de información, conexiones y actividades que cada persona utiliza de
forma asidua para aprender” (definició de PLE d’Adell i Castañeda, 2010, 23)
Si
fa quatre anys m’haguessin demanat pel meu Entorn Personal d’Aprenentatge (PLE)
segurament m’hagués centrat en el meu entorn real: la família, els amics i
companys de classe, els meus mestres i, tal vegada, en relació al món
virtual, Youtube i el Messenger; sent
aquests dos darrers eines que utilitzava per escoltar música (el primer) i per
parlar amb amics, és a dir, com a eines d’oci. Si bé és cert que parlar amb
amics sobre el cap de setmana i escoltar les novetats musicals et pot servir
per aprendre allò que passa al teu entorn, a integrar-te, no crec que aquests siguin
uns usos que calguin destacar sobre l’aprenentatge d’una persona.
Reprenent
la reflexió iniciada, i pensant en com era el meu PLE abans de començar aquesta
carrera podria dir que TOT el que he mostrat al mapa conceptual l’he utilitzat
per donar resposta a les “necessitats” que se m’han anat plantejant al llarg de
les assignatures. És a dir, i coincidint amb Adell i Castañeda (2013, 15) crec
que “el PLE de las personas se configura
por los procesos, experiencias y estrategias que el aprendiz puede – y debe –
poner en marcha para aprender y, en las actuales condiciones sociales y
culturales, está determinado por las posibilidades
que las tecnologías abren y potencian"; és per aquest motiu que he decidit representar només la part virtual del meu PLE.
Amb
tot aquest recorregut de la meva “estància” en el Grau d’Educació Infantil, i sent
conscient que aquest és el darrer any dels meus estudis, m’he adonat de la importància que tot això ha tingut en el meu
aprenentatge, de com gràcies a les eines he arribat a aconseguir resultats, a
plasmar pensaments, que no hauria pogut fer d’una altra forma.
Però
no només he ampliat les eines que he utilitzat per aprendre sinó també els usos
que he fet sobre les eines. Per això, tal com diuen Adell i Castañeda
coincideixo en que “no existen ni
herramientas, ni estrategias, ni mecanismos que puedan ser considerados como
exclusivos de una única parte del PLE. Cada uno de ellos, según el uso que
decidamos darle, (...) formarán parte de una estrategia de aprendizaje u otra”
(Adell i Castañeda, 2013).
Seguint
els components que Adell i Castañeda expliciten (llegir/accedir,
fer/reflexionar i compartir) puc dir que on jo he avançat més ha estat a la
part de creació; és en aquest punt on crec que he arribat a aconseguir una
major evolució, als que he sabut extreure un major profit tal com mostraré
posteriorment a través de diverses evidències.
Tot
i que sóc conscient de com les assignatures i mestres que les imparteixen han
incitat a l’utilització d’aquestes eines, he de dir que no és l’únic factor que
ha permès la seva utilització ja que hi ha eines com ara CmapTools, Picassa,
MovieMaker, PictureTrail o Photoscape que vaig cercar jo per solucionar
limitacions de diversos tipus: només poder posar una imatge (solució: Picassa),
modificar aquesta imatge per respectar els drets dels infants als que jo havia
fotografiat (solució: Photoscape) així com el fet de poder crear una seqüència
on poder posar diferents fragments que considerés oportuns en comptes d’haver
de posar una gran quantitat d’imatges o vídeos sencers per separat (solució: MovieMaker).
Collage propi creat amb Picassa amb
imatges pròpies modificades a PhotoScape
D’aquesta
forma m’he adonat que “Los PLE no son
solo tecnología, son también actitudes y valores” (Adell i Castañeda,
2011); no és suficient amb tenir totes aquestes eines sinó que és necessari que
cada individu tingui la iniciativa de cercar allò que li cal per realitzar una
determinada tasca.
Per
fer visible això que dic, i sent conseqüent amb la meva opinió sobre com la
tecnologia a afavorit el meu procés d’aprenentatge utilitzaré el meu blog com a eina que m’ha permès anar
enregistrant tot això del que ara parlo i que ara m’ajudarà a mostrar el meu
recorregut. És per això que considero el meu E-Portafoli com a punt àlgid de tot aquest aprenentatge, com a
espai on i pel qual he utilitzat tots aquests recursos. Sé que si no hagués
estat un requisit haver de treballar sobre aquesta eina no hauria arribat a necessitar
utilitzar els recursos que ara formen part del meu PLE així com tampoc els
podria evidenciar ara. Com diu Mª Begoña Alfageme (2007, 214-215):
“El
portafolio fundamentalmente refleja la evolución de un proceso de aprendizaje;
el diálogo con los problemas, los logros, los temas..., los momentos claves del
proceso; y el punto de vista de los protagonistas. Pero también estimula la
experimentación, la reflexión y la investigación”.
Quan
vaig iniciar el meu blog vaig dedicar-me a entendre l’eina
(com penjar els textos, canviar el disseny del blog...). Utilitzava el meu blog
per “copiar i pegar” allò que havia entregat en paper, és a dir, em trobava a
la fase d’adopció a la qual es referian’Adell. Feia
servir el blog com un full de paper però augmentant la qualitat (a nivell
estètic) d’aquesta: afegint colors, mides i un fons que res té a veure amb la
típica base blanca d’un full. Per solucionar la llarga entrada que es creava
havent de copiar tot el document vaig començar a utilitzar Scribd [Evidència 1],
per qüestions de productivitat.
A
Segon de Grau vàrem fer un mapa conceptual entre tota la classe que després jo
vaig passar a un Word ja que la imatge no es veia molt clara (escriptura a mà).
Tot i que ho faig, en principi utilitzant la tecnologia per fer el mateix que
ja havíem fet però beneficiant-me de la presentació més cuidada que aquesta
permet, un document de Word, posteriorment decideixo penjar-la a Scribd
[Evidència 2]
i fer-la arribar a través del meu blog als meus companys i, degut a l’eina
utilitzada per penjar-la, a qualsevol persona.
Va
ser en aquest moment en què em vaig adonar com una activitat que hauria quedat
a una pissarra (fins que algú la netegés) podia romandre en el temps i servir a
altres que tal vegada tinguessin els mateixos interessos que jo en aquell
moment. A partir d’aquell ús vaig començar a utilitzar Scribd no només per
estalviar espai al meu blog (evidència 1) sinó per aprofitar el que altres
penjaven i, com no, per compartir amb els altres el que jo feia; perquè de la
mateixa forma que passa a la vida real hem d’avesar-nos a què no podem rebre
sempre sinó que també hem de saber donar.
És
per això que en arribar a Tercer la meva companya de pràctiques i jo vàrem
decidir utilitzar Scribd per penjar el nostre projecte de millora sobre el pati
[Evidència 3],
perquè volíem que altres el poguessin aprofitar, que no quedés a un PowerPoint
al nostre ordinador sinó que tal com vàrem fer nosaltres, altres persones es
poguessin inspirar en el nostre. Scribd i SlideShare,
tot i que aquesta darrera només l’he fet servir per cercar treballs d’altres,
em recorda al que jo anomeno “cadena de creació”; és a dir, jo per crear un
material propi cerco idees en les creacions dels altres, que molt probablement
s’hagin basat també en altres, i a la fi jo creo un material, dedicat al centre
on jo estava, però que gràcies a penjar-lo serà utilitzat (transformant-lo) per
algun altre que també vulgui fer un treball similar.
No
obstant, crec que en darrera instància, i aquest és el meu objectiu quant a ús
de les eines, seria enriquidor que a la nostra creació haguéssim afegit els
espais d’on vàrem treure aquestes idees, possibilitant així que una persona
pugui accedir a aquests espais que també són d’interès per a ell; això hauria
suposat explotar les possibilitats d’escriure al blog, la capacitat de crear un hipermèdia que tal com ens diu Salinas
(2005) “Ofrece una red de conocimiento
interconectado por donde el estudiante puede moverse por rutas o itinerarios no
secuenciaels a través del espacio de información conceptual, y de este modo
–esto es lo que se pretende, al menos- aprender «incidentalemnte» mientras lo
explora”. Aquesta nova forma de treballar els propis escrits, l’he començat
a treballar aquesta darrer any, creant textos d’opinió sobre temes concrets que
al mateix temps es relacionen amb altres textos tant propis (del meu blog) com
d’altres autors. Aquesta nova forma d’escriure ha fet que ara, quan un mestre
em demana un treball escrit, imprès, el Word se’m quedi desfasat, sent que no
em deixa expressar-me tal com ho faig en línea, trobo a faltar l’enllaç a
vídeos, els enllaços a altres textos que amplien el que estic dient... En
definitiva, sento com els textos normals tallen la meva capacitat d’expressió i
de relació de continguts.
Reprenent
les eines que he utilitzat per accedir a la informació, també vaig començar a
utilitzar Youtube i Vimeo. Aquesta
vegada ja no es tractava d’escoltar música sinó de fonts que m’arribaven de forma
multimèdia en comptes de per via escrita. Tot i que m’han permès trobar
opinions d’autors o creacions d’altres que recolzaven, contradeien o ampliaven allò que jo publicava [Evidència 4 i 5]
no he arribat a penjar cap creació meva en aquest espai.
Per
tant, tot i que ja des de segon vaig començar a crear vídeos amb el programa Movie Maker [Evidència 6],
tot agafant idees de Youtube, i respectant els principis d’autoria tot
utilitzant imatges de Creative Commons
(Flickr, en concret), mai he compartit els meus montatges, només a nivell
de blog, limitant així les possibilitats d’aprofitament del meu material. Ara
que m’adono d’això, em considero egoista i reconec no haver sabut aprofitar que
“Cuando se comparte un artefacto digital
en Internet no se ”pierde” el artefacto, de hecho es probable sea interesante o
útil para otras personas y que con sus comentarios nos ayuden a mejorarlo”
(Adell i Castañeda, 2011).
La
possibilitat que Movie Maker ofereix quant a crear els teus propis muntatges
amb imatges, fragments de vídeos i audio és molt potent ja que fins i tot a l’escoleta
on vaig fer pràctiques un any més tard de començar a utilitzar-lo ho vaig fer
servir per crear una mena de resum del trimestre per les famílies i la mestra
que et permet no només estalviar paper sinó expressar d’una forma més real allò
que ha passat dins de les aules (no ho tinc penjat perquè surten les cares dels
infants). En la nostra professió, conèixer eines com aquestes ens obre un gran
ventall de possibilitats. Per exemple, tal com vaig fer jo per presentar-me a una assignatura de
Tercer [Evidència 7],
ens permetria fer una presentació de cada infant on aquests expressin els seus
interessos, presentin a la seva família i perquè no, expressin el que esperen
d’aquell curs. Tenir material com aquest no només suposa treballar la identitat
de cada infant sinó col·laborar amb les famílies i tenir un material al qual
podem accedir al cap del temps per veure si aquests objectius es varen assolir:
quins canvis veiem ja no només en l’aspecte físic (el qual es pot veure a una
foto) sinó a nivell lèxic: expressions, veu... de forma semblant al que fem amb
l’E-portafoli. Segons els nostres objectius podria servir com a eina de lectura
(conèixer la història d’altres companys), de creació (nosaltres creem la nostra
pròpia) i, si cerquem un espai on compartir totes aquestes creacions, permetrà
començar a treballar la imatge digital dels nens que tanta polèmica té
actualment, amb l’ajuda de la família i l’escola.
Tot
això, tal com diu Trujillo, implica que el docent doni el primer pas, és a dir
que a l’escola hem de ser nosaltres qui aprofitant tot això ajudem als infants
a ampliar el seu PLE, no només quant a la utilització de programes sinó també
en relació a les actituds que cal desenvolupar per fer un bon ús
d’aquestes.
Tot
i que en qüestions de creacions si que disposo de recursos que m’ajuden a
explicar d’una forma més contextualitzada o personal allò que vull expressar,
ja sigui amb programes que permeten creacions més elaborades com ara Movie
Maker (Evidència 6), amb Picture Trail
[Evidència 8],
Glogster [Evidència 9] o altres que són a nivell més conceptual com
és el cas de Cmap Tools [Evidència 10]
són pràcticament inexistents els espais on interactuo amb altres persones ja
que el fet de penjar les pròpies creacions i fer-les accessibles a altres
persones no garanteix l’enriquiment de les mateixes ja que els altres no em
donen un feedback respecte al que he penjat. Per això, el meu objectiu quant a
ampliació del PLE és trobar espais que em permetin interactuar amb altres amb
els mateixos interessos que jo i per això, el primer pas és compartir el que
faig de forma més extensa, més enllà de blogger.
No
només parlo de creacions a nivell conceptual, ja sigui en forma de reflexions o de muntatges ,
sinó d’allò que fem a la pràctica, les nostres aportacions didàctiques
[Evidència 11].
Us imagineu com d’enriquidor seria que aquesta darrera evidència fos comentada
per persones alienes, cadascuna amb una opinió diferent i amb una alternativa?
Suposaria treure d’una única proposta un gran ventall d’alternatives que ens
servirien per millorar el nostre desenvolupament professional docent (DPD).
Quant
a les eines de creació que he nomenat: Movie Maker, CmapTools, Picture Trail o
Glogster, aquesta darrera va ser el primer recurs que va suposar una veritable
innovació quant a la presentació de continguts ja que em permetia exposar
treballs d’una forma original: com una mena de mural virtual on documentar allò
que feia. Tot i que jo en feia un ús de creació, el fet d’etiquetar-lo com a
públic em permetia poder compartir-lo. Si analitzem aquests espais, alguns que
en principi es poden considerar com a eines de reflexió (com glogster)
s’utilitzen també per compartir recursos o altres com Slide Share o Youtube,
pensats per compartir, s’utilitzen com a eines de lectura.
Continuant
amb les eines de reflexió i creació voldria destacar Gimp, Audacity, PowerPoint i Creative Commons per ser aquestes, a
diferència de les altres unes eienes que m’han permès crear un software
educatiu (conte amb activitats) que mai hauria pogut imaginar que jo mateixa pogués
fer. Encara que no ha estat un material multimèdia creat per a una classe
concreta si que puc dir que és una forma d’acomplir l’objectiu que vaig
plantejar a l’entrada sobre el software educatiu.
Per tant, ja no
es tracta de recursos que em permeten treballar el propi aprenentatge sinó que
també permeten crear un material per a què altres, en aquests cas infants,
aprenguin. Crec que aprendre tot això ens servirà a tots nosaltres en la nostra
pràctica docent; però això no ha de quedar només a nivell de la nostra classe
sinó que aprofitant que tots ho hem realitzat amb recursos lliures, ara queda
compartir-lo en la xarxa i anar assolint així l’objectiu que m’he plantejat
durant aquesta entrada.
Per
altra banda, el fet de considerar dins del meu PLE a Facebook com a eina de lectura i de relació és degut a què jo
utilitzo aquest espai més que com a xarxa social com un lloc on trobar fonts
que m’interessen. Per exemple, consulto constantment l’usuari Va de
mestres ja que exposa moltes activitats molt interessants per a la meva
professió i, que a més és comentat per molts docents. Si bé és cert, que el considero un espai
adient per penjar les pròpies propostes educatives que com a futura docent
realitzaré, sóc conscient que “compartir
en redes sociales que exigen el registro un texto o una presentación no es «publicar
en internet», es limitar el acceso a un grupo reducido de contactos” (Adell
i Castañeda, 2011). A pesar d’això, i
aprofitant que ara molts d’infants tenen accés a aquest tipus de xarxa, crec
que és una bona idea utilitzar-la com a espai d’intercanvi, donar-li un ús més
ampliat a la vessant social que ara té, ja que al cap i a la fi, compartir el
que fem a l’escola és també part de la nostra socialització.
El
fet de posar Facebook com a eina de relació però amb una línia discontínua és
perquè considero que l’ús social que en faig no està associat amb el meu
aprenentatge (només si el considero com a
eina de lectura). Tot i que en principi havia posat moltes més eines
dins aquest apartat de “Relació” les he anat llevant a mesura que em parava a
pensar sobre l’ús que realment faig i a la fi, considerant com a eines i
estratègies de relació “entornos donde
podemos interactuar con otras personas de las que apendemos y con las que
aprendemos” (Adell i Castañeda, 2011), només he afegit Moodle
i les Videoconferències com a espais
de relació ja que realment són els únics espais on hi estableixo una relació
multidireccional; és a dir on jo també aporto.
Tenint
en compte que tal com diuen Adell i Castañeda (2013) “La parte más importante de un PLE son las personas con als que
interactuamos y, por tanto, las herramientas que nos facilitan buscar,
encontrar y “conectar” con dichas personas” i veient com és la meva xarxa
personal d’aprenentatge (PLN) el que ara cerco és millorar aquest bloc i
aconseguir d’alguna forma crear la meva pròpia “ciutat de relació”.
Imatge de Ifilm21 extreta de Creative Commons
Tot
i que a l’inici d’aquesta reflexió vaig exposar la meva decisió de només
plasmar el món virtual del meu PLE, per ser aquest el que més canvis havia
realitzat al llarg dels meus estudis. No voldria que això s’interpretés com que
el món real no té tanta importància ja que sense les persones que em varen
introduir dins aquest món virtual i han intentat que jo anés completant-lo no
podria estar parlant ara mateix de totes aquestes noves eines. Per tant, per a
mi, el més important de tot aquest entorn són les persones amb les quals “connectem”
tant a nivell virtual com real. Un exemple de la riquesa que això comporta la
podem veure en el següent vídeo:
Per
acabar, i dirigint-me a aquells que es demanen perquè cal parar-se tant en
mirar el propi PLE, els he de dir que si no hagués fet aquesta activitat no
m’hauria adonat en l’escassetat quant a eines de relació en el meu
aprenentatge. És a dir, hauria
continuat utilitzant eines per crear material propi però sense ser conscient de
les debilitats que presenta el meu entorn d’aprenentatge, i que ara jo em
plantejo com a noves fites a assolir. Per això, crec que és necessari que tots
anem fent pauses en el nostre camí, moments que ens ajuden a pensar en
nosaltres mateixos, espais per autoavaluar-nos constantment.
REFERÈNCIES
ADELL,
J. i CASTAÑEDA, L. (2011). El desarrollo profesional de los docentes en
entornos personales de aprendizaje (PLE). En Roig Vila, R. Y Laneve, C. (Eds.) La práctica
educativa en la Sociedad de la Información: Innovación a través de la
investigación. Alcoy: Marfil, 83-95
ADELL,
J. i CASTAÑEDA, L. (2013). La anatomía
de los PLEs. En L. Castañeda y J. Adell (eds.), Entornos Personales de Aprendizaje: Claves para el ecosistema educativo
en red (pp. 11-27). Alcoy: Marfil.
ALFAGEME GONZÁLEZ, MºB. (2007). El portafolio
reflexivo: metodología didàctica en el EESS. Revista
Educatio Siglo XXI, 25, pp.
209-226.
